Josep de Calassanç i Gastó (Peralta de la Sal 1557 - Roma 1648) inicià a la tardor de 1597 l'Escola Pia a la sagristia de Santa Dorotea del barri del Trastevere de la ciutat de Roma. Volia una escola gratuïta, per a tots, que preparés els nois per a afrontar el món del treball amb competència i llibertat. Els principis que l'inspiraren foren els de Pietat i Lletres. El Papa Pau V l'any 1617 la convertí en Orde religiós. El 1622 la Santa Seu aprovà les Constitucions.

L'Orde es va estendre aviat per Itàlia, per l'Imperi Germànic i el 1638 s'intentà la introducció a Espanya amb la fundació de Guissona. El 1640 amb la Guerra dels Segadors acabà l'intent.

Cinc escolapis napolitans aconseguiren fundar a Moià el 1683, gràcies als esforços del P. Agustí Passante i la voluntat de Mn. Jaume Boixó, fill de la vila. El 1691 professà el primer religiós fill del país, el germà operari Sebastià Badia. S'obriren altres cases a Oliana (1690-1844), a Balaguer (1699-) i a Castellbò (1709-1718). Les escoles eren municipals, gratuïtes i amb preferència per les primeres lletres i l'aritmètica pràctica o comercial; però també s'ensenyava el llatí i la retòrica.

La Guerra de Successió obligà els italians a abandonar la Península; les cases quedaren a mans del escolapis catalans i aragonesos. Es fundà a Puigcerdà (1728-1972), Igualada (1732-) i Mataró (1737-).

El 1742 les cases catalanes foren erigides en viceprovíncia depenent del P. general de Roma i el 1751, en província autònoma. Tot i els intents només s'aconseguí per aquells anys la fundació de Solsona (1757-1837). En el Capítol provincial de 1775 fou nomenat provincial el P. Ildefons Ferrer que donà a la província el tarannà d'arrelament al país que l'ha caracteritzat. A partir d'aquesta data se celebraren en els col·legis exàmens públics que conservem impresos. En el Capítol provincial de 1796 s'aconseguí una fita desitjada des del principi, és a dir, tenir un instrument que unifiqués l'ensenyament de tots els col·legis: és el Mètode Uniforme.

Els col·legis escolapis patiren la Guerra Gran (1795) i la del Francès (1808-1814). El P. Jaume Vada publicà un poema en català el 1802 La Fama en lo Parnàs i el 1810 enardí els mataronins amb un famós sermó contra els francesos en català a l'església de Santa Anna de la capital del Maresme.

Passada la ocupació francesa, es fundaren els col·legis de Sant Antoni a Barcelona (1815-), el de Sabadell (1818-) i el de Calella (1819-). Es publicaren llibres escolars, especialment els d'aritmètica del P. Francesc Ferrer, i es creà una editorial o distribuïdora escolar.

Els escolapis aconseguiren superar la supressió de religiosos del Trienni Liberal (1820-1823) i la desamortització de 1835. Les Corts espanyoles unànimement aprovaren la restauració de l'Escola Pia a Espanya el 1845, però quedant subjecte en qüestions d'ensenyament a les lleis de l'Estat.

Els escolapis adaptaren el currículum escolar a la primària i al batxillerat segons dictà el Govern. El P. Jacint Feliu esmerçà esforços durant anys per a formar els religiosos en les noves matèries, especialment les matemàtiques; va ser el restaurador de l'Orde a Espanya.

La desamortització de Madoz de 1856 afectà els escolapis ja que els privà de recursos econòmics propis i els ajuntaments quedaren sense el comú. Per a superar la nova situació s'arbitrà la creació dels alumnes recomanats (pagaven per unes hores que es quedaven de més a l'escola). S'obriren col·legis a Olot (1858-), Reus (1858-1870) i Terrassa (1864-1868; s'hi tornà el 1901)) atenent les demandes dels respectius ajuntaments. El 1857 es fundaren dos col·legis a Cuba: a Guanabacoa una Escola Normal amb la corresponent escola annexa i a Camagüey, un col·legi. Els primers escolapis que hi anaren foren els PP. Bernat Collasso i Gil i Agustí Botey i Braix.

Entre la restauració monàrquica de 1875 i la Setmana Tràgica de 1909 es fundaren col·legis a Vilanova i la Geltrú (1877-), Tàrrega (1884-), Morella (1885-1972), Panamà (1889-1900), Barcelona Calassanci (1893-), Palma de Mallorca (1893-1904), Valls (1893-1905), Sarrià (1894-) Castellar del Vallès (1896-1939), Barcelona Balmes (1899-), Terrassa (1901-), L'Havana San Rafael (1904-1961), Lovaina (1908-1914) i Caldes de Montbui (1909-). En aquests anys es publicaren llibres escolars en consonància amb la nova societat i s'introduí la gimnàstica, el cant, el ritme, els jocs, els esports. Destacà un Pla d'estudis de comerç amb la moneda escolar, la simulació d'empreses, l'aprenentatge de dues llengües modernes i les visites a empreses. Es fundaren associacions entre els alumnes com les Congregacions Marianes (des de 1902) que començà el P. Jaume Català a Sant Antoni de Barcelona i s'estengueren per tots els col·legis o amb antics alumnes com l'Acadèmia Calassància creada pel P. Eduard Llanas (Sant Antoni Barcelona 1888), o amb els fidels com la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat a Mataró o la Pia Unió a Igualada (1860). Es publiquen revistes com La Academia Calasancia o Ave Maria a més d'altres d'alumnes. L'Escola Pia intentà aportar la seva experiència al món obrer i per això va admetre la fundació de Castellar del Vallès, obrí el Centre Obrer Calassanci (1906) i donà classes nocturnes per a obrers en quasi tots els col·legis amb la col·laboració d'alumnes grans. La creació de la popular bata escolàpia va ser un intent d'esborrar les diferències socials entre els alumnes gratuïts i els recomanats.

La Setmana Tràgica (juliol 1909) amb la crema de Sant Antoni va cloure una etapa. S'afermà la presència a Amèrica amb noves fundacions a Cuba (col·legis de la Víbora a l'Havana, Càrdenas i Pinar del Río), els intents de El Salvador (1913) i de Puebla a Mèxic (1913). Al Principat s'obriren els col·legis de Barcelona Nostra Senyora (1909), el d'Alella (1916) i la casa de l'Eucaria (1925); els dos últims pensats com a cases de formació dels propis religiosos; amb la mateixa finalitat s'havia obert a Morella l'Escola Calassància (1913). Es continuà la línia pedagògica anterior amb la sèrie de llibres de lectura en català del P. Joan Profitós, la reforma litúrgica i el cant gregorià (PP. Josep Franquesa, Miquel Altisent, Ferran Martínez), la intensificació de la catequesi (P. Manuel Mas a Sabadell o P. Joan Vallverdú a Olot), el teatre escolar, la introducció d'esports com el hoquei herba a Terrassa (1911) i el bàsquet a Sant Antoni pel P. Eusebi Millàn (1923). El 1911 s'organitzaren sessions d'estudi per als religiosos, similars a les escoles d'estiu; l'experiència es repetí. Els religiosos sortiren a estudiar a l'estranger o en centres especialitzats i obtingueren titulacions universitàries o de magisteri. Els col·legis acolliren grups de Pomells de Joventut. Iniciaren la Lliga d'Educació Familiar per als pares de família.

La dictadura de Primo de Rivera reprimí i perseguí l'activitat dels escolapis, prohibint l'ús d'alguns llibres escolars, suprimint subvencions municipals, obligant dos religiosos a exiliar-se, imposant el canvi de superiors; va ser la fi de les escoles públiques dels escolapis.

La II República espanyola creà incertesa. Es fundaren els col·legis de Granollers (1933-) i de Sitges (1933-) perquè depenien de la parròquia o de l'Associació Cultural respectivament, entitats que no entraven en la prohibició de la Llei de Congregacions. En els altres col·legis es constituïren Mútues de Pares, les quals assumiren la titularitat de les escoles i els religiosos hi treballaren com a contractats.

El juliol de 1936 s'abandonaren tots els col·legis. Durant el període de guerra civil 71 religiosos varen ser assassinats, molts empresonats, altres aconseguiren exiliar-se. Els que quedaren animaren la fe, atengueren el culte clandestí i donaren classes particulars (algun en escola pública).

Els primers anys de la postguerra foren difícils: recuperació i reconstrucció dels edificis, suplir els religiosos que faltaven, patir com tothom les mancances derivades de la guerra. A més per a un bon nombre d'escolapis hi hagué una decepció; esperaven que l'acabament de la lluita fratricida portaria el restabliment de la llibertat a Catalunya i es trobaren amb una repressió de tot el que significava país: prohibició de la llengua, persecució d'aquells religiosos que foren titllats de catalanistes, supressió de qualsevol cosa que signifiqués llibertat: com exemple, citem les colònies que el col·legi de Sant Antoni de Barcelona organitzà els estius de 1940 i 1941 a Alella; el Govern Civil ho prohibí amb l'excusa que això era competència de la organització juvenil de Falange.

El 1948 es commemorà el tercer centenari de la mort de sant Josep de Calassanç i el segon de la seva beatificació. La presència de les relíquies del cor i la llengua del sant portà per moltes poblacions catalanes un reagrupament de forces al voltant de l'Escola Pia: animà a obrir camí de futur. S'havia iniciat ja la presència escolàpia al barri de Mina Pequín i de Can Tunis amb alumnes de Nostra Senyora i de Sant Antoni; s'emprengueren experiències com la fundació de la comunitat de Wad-Ras (1949-1951), casa depenent de Protecció de Menors, la direcció d'escoles parroquials com la de Santa Teresa de l'Infant Jesús, la de Sant Josep Oriol, la de Santa Maria del Taulat del Poble Nou. Aquests intents no quallaren; en canvi al voltant de l'any 1950 s'iniciaren fundacions a Puebla (1951) (Mèxic) i Los Àngeles (1952) (Califòrnia); de la primera n'ha florit ja una nova província escolàpia i la segona es troba en un moment de creixement. També es fundà a Narbona (1951-1956) i a Saint Papoul (1958-1976) (França).

Els col·legis anaren assolint per al batxillerat la categoria de reconeguts, de lliure adoptats o de filials. Si la tasca pròpiament escolar estava controlada, quedava l'activitat extraescolar: es fundà el 1953 el Centre Escolapi de Muntanya (CEM) que aviat s'estengué pels col·legis. El 1964 s'iniciaren les Colònies Jordi Turull a la casa de la vall de Pineta. El Concili Vaticà II va ser rebut amb entusiasme com demostraren les Rutes pel Concili amb grups d'alumnes.

El 1964 un escolapi català -el P. Enric Serraïma i Cirici- fundà per primera vegada una casa a l'Àfrica, concretament a Oussouye (Senegal). Avui, després de quaranta anys, hi ha diverses comunitats amb activitats esteses per molts poblats amb un nombre considerable de religiosos natius. La Fundació Educació Solidària atén les obres i projectes que s'hi porten a terme.

La llei d'Educació Villar Palasí de 1970 implicà una reforma de l'ensenyament i de les escoles. El mateix any s'estrenà un nou sistema electiu de superiors, la qual cosa va permetre que el Capítol provincial elegís directament el provincial que va ser el P. Josep Almirall i Andreu. Treballà en equip i donà una imatge diferent de la Província, entre altres coses: reorientà els col·legis que hagueren d'adaptar-se a l'Educació General Bàsica (EGB) i al Batxillerat Unificat i Polivalent (BUP), tancà els de Morella i Puigcerdà, declarà el català com a llengua oficial de la Província, afrontà la disminució de vocacions i els problemes derivats de la crisi general del postconcili. Alguns col·legis pactaren amb altres centres religiosos col·laboracions de professorat o ajuntaren nivells o es crearen centres independents per a atendre algun nivell (Sabadell i Vilanova i la Geltrú); a Barcelona per a tots els col·legis d'escolapis i escolàpies es fundà el COU Jaume Bofill (primerament establert a Sarrià i després a Nostra Senyora). La nova situació provocà la necessitat d'incrementar considerablement el nombre de personal dedicat a les escoles i es produí l'entrada de molts mestres i professors laics i la formació de secretaries i administracions amb personal especialitzat (cosa que abans no era necessària).

Amb la democràcia tots els col·legis adoptaren el català com a llengua normal i pròpia en l'ensenyament (si no ho havien iniciat anteriorment) i la coeducació s'introduí arreu.

L'Escola Pia de Catalunya s'inclinà decididament per la Reforma educativa dels anys '80 proposada per la Generalitat de Catalunya. Alguns col·legis es convertiren en centres experimentals: Mataró, Terrassa i Sant Antoni; els dos primers gràcies sobretot a la Formació Professional que pocs anys abans havien iniciat. S'intenta que a cada escola s'hi impartissin el màxim possible de nivells escolars.

El 1983 amb motiu de la celebració del tercer centenari de la presència a Catalunya de l'Escola Pia (amb la fundació de Moià), la Generalitat la distingí amb la Placa de Sant Jordi (primer any que es donà aquesta distinció a entitats).

El Capítol provincial de 1988 aprovà la creació i els estatuts del Secretariat de les Institucions Escolars de l'Escola Pia de Catalunya. La creació del Secretariat era la culminació d'una aspiració que arrencava del primer Capítol provincial celebrat a Moià el 1753: la uniformitat de totes les escoles. Durant el segle XX hi hagué molts intents, sempre fallits. A partir de 1961 es constituí una Comissió, després el Secretariat de Pedagogia (SEDEP), el 1970 l'Assistent de Pedagogia rebé l'encàrrec de coordinar i impulsar les escoles.

El 1968 s'inaugurà el nou edifici de Santa Anna de Mataró; altres col·legis s'han aixecat de nova planta: Balaguer, Calella, Caldes de Montbui, Granollers i Sitges; la resta d'escoles s'han remodelat o ampliat pràcticament totes.

En les dues últimes dècades ha crescut la preocupació pels marginats: immigrants, alumnes amb problemes, alumnes que no assoleixen les qualificacions necessàries per passar al nivell superior. Per això s'imparteixen cicles formatius, programes de garantia social, formació professional, etc. S'està obert a nois i noies en edat escolar, però també a persones grans per a inserir-les en el món laboral. Es col·labora en entitats com "Cintra" o "Infants del Raval" que treballen en aquest camp.

Joan Florensa i Parés